La catedral de sant Giorgio és una gran catedral barroca, dedicada a Sant Jordi, patró de la ciutat. Encara que la catedral va ser reconstruïda després del sisme de 1693, les seves arrels es remunten a l'Edat Mitjana. Si la ciutat de Noto és reconeguda universalment com a capital del barroc de la Sicília sud-oriental, la catedral de Sant Jordi (Duomo di San Giorgio) a Modica ve sovint assenyalat com el monument símbol de l'estil arquitectònic tardo-barroc d'aquest extrem d'Itàlia. L'historiador d'art Maurizio Fagiolo dell'Arca ha declarat que aquesta església podria ser inscrita entre les set meravelles del món barroc.
La presència d'una església en aquest lloc s'assenyala en documents de l'arxiu parroquial, comprenent fins i tot documents de la cancelleria papal, a partir del voltant de l'any 1150, però versemblantment la seva primera edificació s'hauria, com el Sant Jordi de Paterna, directament al comte Roger de Altavilla, a partir de la definitiva expulsió dels àrabs de Sicília, entorn de l'any 1090.
La imponent façana amb torre va ser construïda a partir de l'any 1702 i completada, en el coronament final, només l'any 1834. Una escenogràfica escalinata de 164 esglaons, datada de l'any 1818, condueix als cinc portals del temple. La part de l'escalinata sota el carrer es va projectar el 1874 per l'arquitecte Alessandro Cappellani Judica. Misteriós roman el nom de l'autor del projecte original del segle XVIII de la façana, encara que els estudiosos pensen, considerant fins i tot la llarga durada dels treballs, que es va produir una reelaboració contínua de l'obra dels millors arquitectes del segle XVIII illenc, entre ells Rosario Gagliardi i Paolo Labisi cap a la meitat del segle, segurament coneixedors no superficials de l'estil barroc italià i fins i tot europeu.
A l'interior de l'església, dedicada als màrtirs Sant Jordi i Hipòlit, es poden admirar un grandiós òrgan amb 4 teclats, 130 registres i 5000 tubs, en perfecte funcionament, de finals del segle XIX, una pintura de l'escola toscana, La Asumpta del manierista tardà Filippo Paladini (1610), una deliciosa pintura naïf en fusta, la Nativitat de Carlo Cane, del segle XVI, una estupenda estàtua de marbre, la Verge de la Neu del taller de Mancini i Berrettaro, de 1511, el grandiós políptic de l'altar major, compost de 10 taules, pintades potser per Girolamo Alibrandi el 1513, i que representa escenes de la Sagrada Família i de la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la Resurrecció i Ascensió, a més de dos requadres amb iconografies dels dos sants cavallers, Sant Jordi que derrota el drac, i Sant Martí que divideix el seu propi mantell amb Jesús, que se li presenta vestit de pobre.
Alex i Albert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada